Pas 8. Sensacional i molt complex
Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Joan Fuster
El capítol XVII ”Els nens” de Mirall trencat és un relat rodó i això vol dir, d’una banda, que és una filigrana narrativa, i de l’altra, que el final enllaça amb el principi i que a l’inici ja hi ha el final.
Quan arrenca la narració, trobem, darrere d’una cortina sumptuosa, tres nens arrupits que formen un grup escultòric de tres figures unides:
“En Jaume sentia els cabells de la Maria a la galta i el pes de la mà d'en Ramon al clatell.”
Aquesta figura inicial dels tres germans amb els cossos apinyats, separats dels adults però guaitant-los, cobrarà moviment en el desenllaç del capítol, com reflecteix el seu fragment final:
“Quan arribà al lloc de les tórtores alçà el cap però, com sempre, només se sentia el parrupeig. En Ramon i la Maria devien seguir-lo de puntetes... Estava mort de por, però no volgué girar-se. Caminava a poc a poc, amb les mans arrapades a les cuixes, i a penes gosava respirar. No s'havia recordat de dir a l'àvia que havien jugat a posar-se sabates de la mamà. Li ho aniria a dir abans que Ia senyoreta Rosa el fiqués al llit; i també li diria que l'havien seguit per sota dels arbres, per fer-li mal. En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: «¿Ja has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? ¿No has tingut temps, oi?» I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En Jaume arrencà a córrer cap a l'aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l'atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll. «¡Quiet!» Topà amb la soca d'un arbre. «¡Deixa'm, que em fas mal!» La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: «¡Pobre nyicris! Tenia la mà dolça i els ulls li brillaven com les estrelletes que anaven caient de les fulles. En Ramon cridà: «¡Ara!» La Maria tenia l'agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l'empenyé. Caigué a terra i quedaren una estona quiets. «Recollida...» I tot d'una el bosc s'il·luminà. Un sol petit i rodó color de taronja botia per entre els arbres i les fulles, que s'havien tornat vermelles. Tingué temps de pensar en quan es mirava les mans davant d'un llum i es veia l'ombra dels ossos voltada de carn rosada. La forca l'havia acostat a l'aigua. Estava dintre de l'aigua, d'esquena, i les fulles i les branques s'anaven tornant petites i tot semblava que fos molt lluny. Féu un esforç per moure's però quedà mig de bocaterrosa i sentí molt de mal darrera del cap i un gran fred.”
“Els nens” és també un capítol rodó perquè conté a dins les claus argumentals i temàtiques de tota la novel·la Mirall trencat. De fet, Mercè Rodoreda explica al pròleg que és un dels primers capítols de l’obra que va escriure.
Al llarg del capítol, s’explica la història d’una infantesa de desavinences entre els tres germans i d’hostilitat entre els dos més grans i el petit. S’hi relata un temps breu, aproximadament el de les darreres 24 hores de vida del protagonista, però d’una manera molt sofisticada. Observa la diferència de la història (els fets esdevinguts en 24 h) i el relat que l'autora en crea:
