Pas 8. Sensacional i molt complex

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Joan Fuster

El capítol XVII ”Els nens” de Mirall trencat és un relat rodó i això vol dir, d’una banda, que és una filigrana narrativa, i de l’altra, que el final enllaça amb el principi i que a l’inici ja hi ha el final.

Quan arrenca la narració, trobem, darrere d’una cortina sumptuosa, tres nens arrupits que formen un grup escultòric de tres figures unides:

“En Jaume sentia els cabells de la Maria a la galta i el pes de la mà d'en Ramon al clatell.”

Aquesta figura inicial dels tres germans amb els cossos apinyats, separats dels adults però guaitant-los, cobrarà moviment en el desenllaç del capítol, com reflecteix el seu fragment final:

“Quan arribà al lloc de les tórtores alçà el cap però, com sempre, només se sentia el parrupeig. En Ramon i la Maria devien seguir-lo de puntetes... Estava mort de por, però no volgué girar-se. Caminava a poc a poc, amb les mans arrapades a les cuixes, i a penes gosava respirar. No s'havia recordat de dir a l'àvia que havien jugat a posar-se sabates de la mamà. Li ho aniria a dir abans que Ia senyoreta Rosa el fiqués al llit; i també li diria que l'havien seguit per sota dels arbres, per fer-li mal. En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: «¿Ja has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? ¿No has tingut temps, oi?» I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En Jaume arrencà a córrer cap a l'aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l'atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll. «¡Quiet!» Topà amb la soca d'un arbre. «¡Deixa'm, que em fas mal!» La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: «¡Pobre nyicris! Tenia la mà dolça i els ulls li brillaven com les estrelletes que anaven caient de les fulles. En Ramon cridà: «¡Ara!» La Maria tenia l'agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l'empenyé. Caigué a terra i quedaren una estona quiets. «Recollida...» I tot d'una el bosc s'il·luminà. Un sol petit i rodó color de taronja botia per entre els arbres i les fulles, que s'havien tornat vermelles. Tingué temps de pensar en quan es mirava les mans davant d'un llum i es veia l'ombra dels ossos voltada de carn rosada. La forca l'havia acostat a l'aigua. Estava dintre de l'aigua, d'esquena, i les fulles i les branques s'anaven tornant petites i tot semblava que fos molt lluny. Féu un esforç per moure's però quedà mig de bocaterrosa i sentí molt de mal darrera del cap i un gran fred.”

“Els nens” és també un capítol rodó perquè conté a dins les claus argumentals i temàtiques de tota la novel·la Mirall trencat. De fet, Mercè Rodoreda explica al pròleg que és un dels primers capítols de l’obra que va escriure.

Al llarg del capítol, s’explica la història d’una infantesa de desavinences entre els tres germans i d’hostilitat entre els dos més grans i el petit. S’hi relata un temps breu, aproximadament el de les darreres 24 hores de vida del protagonista, però d’una manera molt sofisticada. Observa la diferència de la història (els fets esdevinguts en 24 h) i el relat que l'autora en crea:

Història

  1. A la tarda, els tres germans s'amaguen darrere d'una cortina per espiar com els pares s'arreglen per sortir.
  2. Els pares marxen , els nens surten de darrere de la cortina.
  3. Els nens juguen a policies i lladres a dins de casa, vigilats per la mainadera.
  4. S'escapoleixen i entren a la cambra de la mare.
  5. Al vespre, el Jaume es desperta i va a la teulada on hi ha els seus germans. El rebutgen. No gosa acostar-s'hi per por i se'n torna al llit.
  6. L'endemà, els germans el provoquen dient-li que han passat la nit a la teulada i el repten a anar a delatar-los a l'àvia.
  7. De matí, el Jaume va a veure l'àvia i l'hi explica, delata els germans.
  8. Més tard, el Jaume passeja pel parc de la casa. Els germans el segueixen. A la bassa, el Ramon i la Maria l'ataquen amb una agulla i una forca i el maten.
  9. El Jaume queda estès de boca a terra, amb part del cos a l'aigua.

Relat

1. Des de: "Estaven arrupits darrera de la cortina."
- Accions: el pare baixa l'escala; la mainadera puja un moment a la seva habitació; el Ramon proposa a la Maria de pujar a la nit a la teulada.
- Correlacions i pensaments: la Maria del mirall; visites del Jaume a la sala de l'àvia; un escarni que els grans fan al petit, etc.
- Descripcions: la bassa d'aigua al parc que envolta lac asa; la sala de l'àvia i els objectes que hi guarda.

2, 3. Des de: "S'arraulí una mica més darrera de la cortina."
- Accions: la mare baixa l'escala; la Maria furta una agulla de la còfia d'una minyona, etc.
- Correlacions i pensaments: la Maria i el Ramon punxant-se al dit per fer un pacte de sang, etc.
- Descripcions: els botons dels vestits de la mare.

5, 4. Des de: "Els sentí riure a la teulada."

8, 7, 9. Des de: "L'endemà li digueren que havien passat la nit a la teulada."

Mercè Rodoreda hi fa servir la veu narradora i les altres veus del relat per explicar què passa durant la tarda i el matí següent. Però també, deixa en pausa el pas d’aquestes 24 h i incorpora al relat moments anteriors de les vides dels protagonistes, a través de correlacions de sentit entre l’acció present i d’altres accions ja passades o a través d’una incursió en els pensaments dels personatges.

Al capítol, la veu del narrador no valora els fets, els mostra principalment des de la perspectiva del Jaume, però també deixa sentir les veus dels altres personatges de manera directa o obrint pas cap als seus pensaments, per fer entendre la interioritat dels tres nens.

El relat és ple de detalls valuosos que amplifiquen els significats de la història: objectes que parlen dels personatges que els posseeixen o espais, com la bassa i el jardí, amb una presència protagonista. Són símbols i prefiguracions que Rodoreda dissemina com pistes i indicis al llarg del relat, els quals, juntament amb el ritme i altres estratègies narratives creen un clima de tensió i avancen una foscor que, encara que s’insinua, sorprèn i enlluerna.

L’autora escriu amb una llengua precisa, rica i poètica, coherent amb el món del relat. Una llengua que perfila al detall, com un cisell d’escultor, el món familiar vist amb els ulls dels nens, malgrat que no sempre ho faci amb el vocabulari i les expressions que naturalment fan servir els infants. I això, en cap cas fa dubtar de la versemblança de la història de ficció que narra.

Sí, “Els nens” és un capítol rodó, fruit del treball d’una escriptora molt intel·ligent que es lliura a la creació de la pròpia obra, que no és cap broma.

Llegeix la carta de l’any 1971 d’Armand Obiols a Mercè Rodoreda i escolta els àudios, amb la locució radiofònica de dues cartes entre Rodoreda i Joan Sales, de 1974.

Hi sentiràs l’autora, treballant.

Viena
Diumenge, 21.2.1971

Ninons,
[...] T’envio la darrera pàgina de la primera part [...]. Aquest capítol [XVII] queda molt bé —millor del que jo creia, però ha estat tan tocat i retocat que és ple de contradiccions i d’incoherències— algunes ja han desaparegut—; quan tingui tot el text l’adobaré en un parell de dies. Vull també reforçar-lo. L’assassinat del noi és prou excepcional i important per pensar-ho més i fer-li donar tot el possible rendiment —gelosies infantils, complicades amb gelosies dels grans; pot ser sensacional i molt complex, sense tocar-ho gaire. En realitat ha de ser una de les claus —la clau— de la novel·la (complex de culpabilitat de la Maria (es suïcida) i de Ramon (fracassa) que ha de repercutir indirectament en tots els altres: Eladi, Sofia, etc. La situació és d’una complexitat extraordinària. Ja te l’aniré descomponent.


Cartes a Mercè Rodoreda, Armand Obiols. Editorial La Mirada, 2011.

Font: Estimada Rodoreda n. 47

Font: Estimada Rodoreda n. 48

Sabies que...

La Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans, vetlla pel llegat de l’autora, el seu estudi i divulgació.

De la novel·la Mirall trencat se n’han fet versions diverses, com ara l’adaptació televisiva de J. M. Benet i Jornet, dirigida per Orestes Lara, que dedicà el capítol 7 de la sèrie a la història d’”Els nens”.

Pots mirar-lo aquí, si et ve de gust.

El videojoc Mòbil trencat no és una versió ni una adaptació de l’obra de Mercè Rodoreda. Jugant al joc deus haver construït un sentit de la història diferent que llegint el capítol.

Te’n donem un exemple:

A la novel·la sabem que el Ramon i la Maria martiritzen el Jaume disfressant-lo d’ase a través de la veu del narrador. O coneixem el jardí mitjançant les descripcions.

Al videojoc, és a través de la missatgeria instantània i de les imatges que es revela aquesta història, o a través de l’aplicació social Lostagram que sabem com és el jardí.

A la novel·la, a cada lectura, has accedit al relat de la història sense cap alteració i de manera completa, llegint pàgina rere pàgina.

En canvi, a Mòbil trencat, segons com hagis avançat en el joc o les partides que hagis fet, la història s’ha pogut concretar en relats diferents.

El mirall, el mòbil… Què contenen? Què reflecteixen? Probablement aquest secret és el que atreu els lectors.