Pas 4. Què ens diuen els inicis de les narracions?

En llegir l’inici tenim la sensació d’haver caigut de sobte al menjador d’una família que celebra un aniversari, tot just en el moment en què dues germanes bessones estan a punt de bufar les espelmes.

Això no ho sabem a la primera línia, que és una línia de diàleg:

—Aviam, noies. A la de tres.

Descobrim que som en una festa d’anys perquè una altra veu, que no forma part de cap diàleg, sinó que conta, que narra, hi afegeix més informació:

A la que fa tres, les germanes bufen per a la màquina de retratar del pare.

El narrador ens explica l’escena però no hi participa: descriu en tercera persona els personatges i l'acció ("les germanes bufen", "la mare esgarrapa", "té tretze anys i ja fuma").

Els personatges s'expressen amb els diàlegs i tenim la sensació que els escoltem en directe:

—Sí, tira’n una altra, que amb tanta comèdia només faltarà que et surti bellugada.

Aquesta alternança entre la veu narradora i les veus dels diàlegs ens permet obrir el focus i veure-hi cada cop més: on som, qui hi ha i què passa. I a partir d’aquí podem avançar què pot passar i quin tipus de narració hi trobarem.

Ens adonem que l’escena pertany a un temps històric en què s’havia d’estar alerta a la qualitat de les fotografies perquè per veure-les calia dur-les revelar. A més, la paraula retratar (màquina de retratar) és una expressió que es fa servir poc actualment.

El nombre d'espelmes ens presenta les noies a l'edat de 15 anys i el fet que apareguin a l’inici ens suggereix que possiblement són les protagonistes de la novel·la.

Sabem quina de les dues és la més gran, tot i ser bessones, la qual cosa ens fa pensar en una certa rivalitat. Hi apareix un noi, en Pep, que segurament és el germà, i que la frase: “Pren els mistos i es fa l'amo del foc” podria indicar que té una personalitat peculiar. O, si més no, el narrador vol fer-nos-ho pensar.

Les frases “El pare torça el bigoti prim i arranat” i la frase “la mare esgarrapa la capsa de mistos” sense més explicacions, mostren certa tensió i pot fer-nos intuir una situació familiar conflictiva.

Tots els indicis anteriors fan suposar que la novel·la versarà sobre relacions familiars, que no és una obra fantàstica sinó que reprodueix una realitat reconeixible per tots i que s’interessa pel caràcter psicològic dels personatges.

També podem suposar que si els diàlegs i les intervencions curtes del narrador es mantenen durant tota la novel·la, tot passarà a un ritme ràpid i això pot provocar ens hi enganxem fàcilment per saber què els passa als personatges i com evoluciona la història.

Què penso de la narració després de llegir l’inici d’El hòbbit? Què en sé, de la història que s’hi conta? Què en dedueixo per la manera com s’hi diu i s’explica?

En faig la llista:

• UN PERSONATGE: Un hòbbit.

  Ara tothom sap què és un hòbbit per les pel·lícules sobre les obres de Tolkien, però imagino que abans que es fessin, quan algú començava a llegir aquest llibre, devia quedar una mica impressionat des de l’inici (a mi m’ha passat ara perquè el llibre no l’havia llegit!) i es devia preguntar què és un hòbbit.

  De seguida queda clar que no és un animal i que més aviat, si no és un humà, s’hi assembla bastant en els costums pel tipus de casa que té.

  Probablement viu sol, però no aïllat, perquè es diu que la casa és en un territori dit Turó i que hi ha gent al voltant. “El Turó, com l’anomenava la gent en moltes milles al voltant.” No sé -bé, sí que ho sé pel cinema, però no ho sabria si la lectura l’hagués fet abans de conèixer les adaptacions fílmiques del llibre- si aquesta “gent” són persones humanes o si són altres hòbbits i, en aquest cas, el narrador s’hi refereix com a “gent” perquè així m’hi senti més pròxim i m’hi identifiqui.

• UN ESPAI: La casa del hòbbit.

  També des del principi això em crida molt l’atenció.

  En primer lloc, perquè la casa és a terra, en un forat! En segon lloc, perquè és una casa magnífica, en la qual sento que m’agradaria molt viure-hi.

  De la casa, se’n fa una mena de descripció immobiliària, perquè s’explica que hi ha molts espais diferents, còmodes i ben moblats; acollidors, ben proveïts, nets i endreçats. I això em sorprèn perquè és tot allò oposat a una llodriguera o a una cova (“un forat a terra”)!

  De fet, és sorprenent com a través de la descripció de la casa, m’imagino com és el personatge: un bon amfitrió a qui li agrada rebre convidats (el narrador afirma que aquesta és la raó que tingui moltes cadires i penjadors: “moblat amb cadires vernissades i nombrosos penja-robes per a barrets i abrics —perquè al hòbbit li entusiasmaven les visites”.), que li agrada menjar (té molts rebosts) i que es vesteix (té molts armaris per a roba).

  I això és tot el que, a l’inici, es pot saber del hòbbit, perquè no hi ha cap descripció del seu aspecte ni el sentim parlar a través del diàleg, ni tampoc el narrador exposa el pensament del hòbbit de cap manera.

  Tornant a l’espai, aquesta descripció immobiliària és també una espècie de primera visita a la casa perquè comença a la porta, passa al vestíbul del túnel i, túnel endintre, mostra les habitacions de banda i banda, amb especial atenció a les de la banda esquerra, perquè són exteriors i tenen finestres.

  El fet que una vegada davant de la finestra es parli del paisatge m’ha fet sentir que ja era de nou fora de la casa, a l’exterior, que n’havia sortit o que me n’havien tret per una d’aquelles finestres rodones.

• UN TEMPS. No coneixem el temps de la història.

  El personatge i el seu món fan pensar que es tracta d’una narració fantàstica i que el temps pot ser indefinit i irreal, com també que, de moment, no deu ser gaire important conèixer-lo.

  Això sí, tot s’explica en passat (“vivia”, “era”, “tenia”, “acabava”, “calia”, “eren”, “dominava”), per tant, es tracta d’una història anterior al moment d’explicar-se.

  No és, però, el passat va viure o va ser, que crec que donaria una sensació de fet històric, sinó que és el passat vivia o era, un passat més de conte fantàstic que puc imaginar-me que s’esdevé mentre es narra i la llegeixo.

• UNA VEU. La veu del narrador.

  Hi ha una veu que narra en 3a persona i no es vincula ni amb els fets ni amb l’espai ni amb el personatge, però que sap moltes coses: de qui parla, on viu, com viu i què li agrada: “...hi vivia un hòbbit…”, “No era pas un forat lleig, brut, humit…”, “Tenia una porta perfectament rodona.”, “...li entusiasmaven les visites.” “No li calia pas pujar escales, al hòbbit”, “tot es trobava a la mateixa planta, i evidentment en el mateix túnel.”

• UN TIPUS DE NARRACIÓ. Una novel·la fantàstica i d’aventures?

  Hi ha molts elements (el personatge, l’espai, la manca de precisió del temps; la frase inicial, el tipus de narrador i els verbs que fa servir) que fan pensar que es tracta d’una narració fantàstica, amb personatges i mons imaginaris.

  De moment no hi ha cap indici d’aventura, però els llibres fantàstics acostumen a presentar el periple llarg i extraordinari del protagonista, per tant, tot fa pensar que, si continuem llegint, ens hi trobarem.

  Si en lloc d’un fragment, tingués el llibre a les mans, altres elements com la coberta i la contracoberta, l’editorial i la col·lecció, l’índex o les il·lustracions, si n’hi hagués, m’ajudarien a validar aquesta hipòtesi o a fer-ne d’altres.

Aquest inici m’ha costat molt d’entendre però m’ha agradat moltíssim. He hagut de rellegir diverses vegades el primer paràgraf perquè s’hi concentra més informació del que sembla.

La part més fàcil:

M'agrada perquè és una novel·la amb un argument actual: el personatge és al metro, de nen jugava al Donkey Kong i, a més, es diu literalment en quina època té lloc la història: “Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle”.

M’agrada aquest personatge perquè sembla que és algú que ha sabut sortir-se’n amb èxit (hi ha mots que apunten en aquesta direcció: “reinventés”, “canvi” o “transformar”), des d’un origen i unes expectatives marcades (“un noi ostensiblement jueu i com cal”) fins a convertir-se en “Constructor Professional de Mons”. Primer, el concepte “Constructor de mons” m’ha desconcertat. Després l’he connectat amb el joc Donkey Kong al qual ell jugava de petit i he deduït que deu tenir a veure, potser, amb una feina vinculada al disseny de videojocs on, en efecte, es creen mons.

El personatge és al metro, sabem que l’entorn urbà i les masses l’atabalen (“no li agradaven les gentades”). El narrador compara la situació amb una embòlia, fent servir els mots “artèria” i “coàgul” en sentit figurat.

En Sam va a una entrevista amb el seu conseller acadèmic i no li ve de gust (“Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava”), això em fa pensar que en Sam és un estudiant.

La veu que narra la història ho fa en 3a persona (va sortir, va trobar, tenia, hi havia, feia) i coneix els detalls de la vida d’en Sam i d’aquella tarda.

A més, amb la frase “tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern” el narrador ens fa sentir la veu d’altres personatges que encara no coneixem i que segurament apareixeran més endavant.

La part més difícil:

El narrador explica els canvis de nom que adopta el personatge retrocedint cap enrere, és a dir, en ordre cronològic invers. He hagut de dibuixar-ho en un full per adonar-me’n!

És a dir, el narrador, en lloc de seguir la lògica temporal de la història i explicar que en Samson Masur (en Sam, amb l’avatar S.A.M, de més jove) es va canviar després el nom pel de Samson Mazer i que encara posteriorment va passar a ser Mazer, narra en un ordre diferent: comença des del moment en què és només Mazer fins a arribar al moment anterior en què havia sigut simplement Sam. A més, el narrador insereix enmig del discurs alguns salts temporals, com ara el d’avançar el seu futur professional (“—un canvi de dues lletres que va transformar un noi ostensiblement jueu i com cal en un Constructor Professional de Mons—”).

Probablement, la novel·la expliqui la història d’en Sam i el seu recorregut sembla que s'hi planteja com una partida de joc en què cal superar obstacles importants per arribar al final (“Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície.”).

Quan he començat a llegir m’he sentit intimidat perquè el narrador s’adreça a mi (el lector, “tu”) en primera persona (“jo”). Ho fa directament i envaeix el meu espai íntim (“Ara soc una veu dins el teu cap.”)

El primer paràgraf em sembla amenaçador (“qui t’apallisa”), evoca sensacions desagradables (“la beguda que crema la gola”; “la pluja que se’t cala als ossos”), angoixoses (“el plor del nadó abans d’alletar”) o irritants (“un company d’estudis que no sap llegir en silenci”).

La veu narradora em repta, vol que endevini la seva identitat i em dona pistes: es descriu com un “home brutal” a qui sovint ens referim en femení “la Dama, la gran M, la inexorable”. La frase: “Les dones doneu Vida, però sou tot el contrari del jo represento” m’indueix a pensar que aquesta veu és la Mort que ens arrabassa la Vida quan vol.

És la veu de la Mort sorneguera i arrogant (“No tinc sentiments, només curiositat”) davant la impotència dels humans que no tenim escapatòria possible.

La mort es masculinitza perquè, segons la veu narradora, l’home és més fort (“destructor”, “aniquila, domina i mata.”) mentre que les dones donen a llum i fan la criança.

De sobte el jo narrador (la Mort) anomena una dona: “Enriqueta Martí”. Apareix un personatge, amb nom i cognom, de carn i ossos.

La veu que em parla m’ha portat a un món real, on habiten persones com l’Enriqueta. És mare? És mestra? És una mainadera? No ho puc saber del cert, però és probable que l’Enriqueta tingui una relació directa amb la mort i les criatures, per a bé o per a mal. Podria tenir un paper protagonista en la història.

Tampoc he trobat indicis sobre on som ni el temps en què s’esdevindrà l’acció.

La veu narradora m’ha obert la porta a un relat que sembla inquietant, hauria de continuar llegint per descobrir-ne més detalls.