Pas 3. El totalitarisme. Només una història passada? (i II)
Quan es constata que el totalitarisme no és una història d’un passat remot, ens preguntem quina mena de persones poden participar i fer possibles aquests actes.
Si tens present la imatge del camp de concentració nazi, segur que pensaràs que actes com aquests són obra d'autèntics monstres morals, de fanàtics deshumanitzats incapaços d'experimentar sentiments tan bàsics com l'afecte, la compassió o l’empatia. Sàdics obsessionats pel poder i indiferents a la feblesa o al patiment aliè. Homes, per tant, totalment diferents de nosaltres.
Ara, però, mira’t el vídeo:
Hitler acarona Bondi, el seu gos. Font: Fragment d’un documental d'Eva Brown
I escolta el podcast següent. Recull un fragment d'una carta que un dels més estrets col·laboradors de Hitler, Rudolf Hess, va escriure a la presó d’Spandau, on complia condemna a cadena perpètua per la seva responsabilitat en l’holocaust. En la carta, dirigida a la seva dona, explica amb nostàlgia el profund sentiment de respecte a la naturalesa i amor als animals que Adolf Hitler i ell mateix compartien.
Locució: Miquel Llobera Sande Enveualta.cat
Què mostra el vídeo? De qui i de què parla el podcast? A quins sentiments apel·len aquests testimonis? Et semblen persones que viuen una quotidianitat semblant a la de la majoria de ciutadans o són monstres deshumanitzats?
El fet, irreflexiu, de considerar-nos immunes al virus de la barbàrie perquè la percebem remota o excepcional potser ens converteix, justament, en més vulnerables... Els responsables directes de l'holocaust i els centenars de milers de persones que hi van col·laborar (ja sigui activament o per passivitat còmplice) són persones sense sentiments? Són persones realment tan diferents de nosaltres?
