Pas 3. El totalitarisme. Només una història passada? (i II)

Quan es constata que el totalitarisme no és una història d’un passat remot, ens preguntem quina mena de persones poden participar i fer possibles aquests actes.

Si tens present la imatge del camp de concentració nazi, segur que pensaràs que actes com aquests són obra d'autèntics monstres morals, de fanàtics deshumanitzats incapaços d'experimentar sentiments tan bàsics com l'afecte, la compassió o l’empatia. Sàdics obsessionats pel poder i indiferents a la feblesa o al patiment aliè. Homes, per tant, totalment diferents de nosaltres.

Ara, però, mira’t el vídeo:

Hitler i el seu gos. Font: Youtube

I escolta el podcast següent. Recull un fragment d'una carta que un dels més estrets col·laboradors de Hitler, Rudolf Hess, va escriure a la presó d’Spandau, on complia condemna a cadena perpètua per la seva responsabilitat en l’holocaust. En la carta, dirigida a la seva dona, explica amb nostàlgia el profund sentiment de respecte a la naturalesa i amor als animals que Adolf Hitler i ell mateix compartien.

Locució: Miquel Llobera Sande Enveualta.cat

Què mostra el vídeo? De qui i de què parla el podcast? A quins sentiments apel·len aquests testimonis? Et semblen persones que viuen una quotidianitat semblant a la de la majoria de ciutadans o són monstres deshumanitzats?

El fet, irreflexiu, de considerar-nos immunes al virus de la barbàrie perquè la percebem remota o excepcional potser ens converteix, justament, en més vulnerables... Els responsables directes de l'holocaust i els centenars de milers de persones que hi van col·laborar (ja sigui activament o per passivitat còmplice) són persones sense sentiments? Són persones realment tan diferents de nosaltres?

Què en diu el pensament filosòfic?

Primo Levi (1919-1987), escriptor italià que va ser presoner el 1944 durant deu mesos al camp de concentració d’Auschwitz, al seu llibre Si això és un home, publicat l’any 1947 recorda que:

"[...] quan Hitler o Mussolini parlaven públicament la gent se'ls creia, els aplaudia, els adorava com a déus. Eren líders carismàtics, tenien un poder secret de seducció que no provenia de la credibilitat o de l'encert de les coses que deien sinó de la manera suggestiva amb què les deien… milions de fidels els van exalçar i seguir fins la mort. Cal recordar que aquests fidels, i entre aquests també els diligents executors d'ordres inhumanes, no eren esbirros consumats, o eren (tret de poques excepcions) monstres. Eren homes qualssevol. De monstres, n'hi ha, però són massa pocs perquè siguin realment perillosos; són més perillosos els homes corrents, els funcionaris disposats a creure i a obeir sense discutir […]”

“Ara, cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebels, Eichman i una infinitat d'altres. Són fets difícilment comparables amb els més cruels de la lluita biològica per la supervivència. En la guerra podem reconèixer aquesta lluita; però Auschwitz no té res a veure amb la guerra. La guerra és un fet terrible de sempre: és blasfemable però és en nosaltres, té una racionalitat, la "comprenem".”

Levi, P. Si això és un home. Barcelona: LaButxaca, 2013 (pàg. 277-280)

Primo Levi

Podem estar plenament segurs que, donades les circumstàncies, nosaltres mai no hi participaríem? Podem assegurar que nosaltres estem fora de perill de caure novament en la barbàrie totalitària? Podem estar segurs d'haver pres un antídot realment efectiu?